Llarga vida als "Pearl Jam"

Els de Seattle van passar pel Sant Jordi demostrant que estan més vius que mai

Tiempo de lectura: 4’

Sabeu totes aquestes paraules tan usades en les cròniques de concerts ? Que si tal o tal altre grup ha "renascut", s'ha "reinventat", o han "ressorgit de les seves cendres" (aquesta l'odio especialment). Perquè aquí no s'usarà cap d'aquestes expressions. I és que res d'això va passar al Palau Sant Jordi la nit del dissabte. Els Pearl Jam no poden renéixer, perquè mai han mort. Sí, és cert, els ha costat anys llançar un disc tan rodó com "Dark Matter" i, encara així, segur que tu i jo som dels nostàlgics que sabem que mai superaran al "Ten" o al "Vitalogy".

La veu d'Eddie Vedder no és la mateixa, estan més grans (tu i jo també), i els que una vegada van enarborar amb força la bandera del grunge, de l'inconformisme i de la lluita contra el "stablishment" ara s'han allotjat en el Mandarin, un hotel de super luxe en la zona més "pija" de Barcelona. És igual. Li ho perdonem tot. I ho fem perquè teníem gana de Pearl Jam. Perquè feia sis anys que no passaven per Barcelona i perquè tots ens vam acollonir, i molt, en veure que suspenien no un ni dos, sinó tres concerts de la seva gira europea, precisament els tres anteriors al seu pas per la Ciutat Comtal.

Agarrem amb força la nostra entrada (totes caríssimes, Eddie, estimat...), i muntem a casa el nostre altar sagrat: Kurt Cobain en el centre, Chris Cornell a un costat i el seu gran amic Eddie Vedder a l'altre. I els resem tot el que sabíem perquè no suspenguessin també el seu concert al Sant Jordi. I va funcionar. I li ho continuem perdonant tot quan, a les 21.04 de la nit, puntualíssims a la seva cita, Pearl Jam va sortir a l'escenari i van sonar els primers concordes de "Footsteps", un dels primers temes de la seva carrera. I només a ells se'ls pot ocórrer obrir un concert amb una cara "B", i només els més de 15.000 "pearljamistas" que ahir (gairebé) van omplir el Sant Jordi són capaços de corejar el tema com si d'un gran hit es tractés.

I és que ja us ho he dit: Veníem amb ganes de perdonar-li-ho tot, de celebrar-ho tot. La veu de Eddie va sonar bé. Cap esglai en aquest aspecte. La sentim potent i segura. I dic que "sentim" a Eddie perquè veure-ho, el que es diu veure-ho, triguem a aconseguir-ho. I és que el concert va arrencar gairebé a les fosques, amb tot just uns focus de llum blanca i... res més. Els afortunats que estaven en les primeres files potser van poder veure-li la cara. La resta triguem mitja hora a aconseguir-lo. Jo ja començava a pensar que algú els havia dit el preu al qual va la llum a Espanya i tot el concert anava a ser així... però a la mitja hora, per fi, el color i els focus potents van inundar l'escenari i si vam poder veure a la banda en tota la seva esplendor.

Va seguir la nit amb "Nothingman", amb "Present Tense" i amb "Corduroy" va quedar clar que Pearl Jam havia vingut a guanyar, i per golejada. Res de jocs de llums, ni de super pantalles per tots costats... un escenari sobri, podria dir-se que fins a pobre, però que jo els vaig agrair. Els vaig agrair la seva "veritat", que volguessin tocar sense artificis, sense parafernàlies innecessàries, sense treure conills del barret (o, més ben dit, de l'eterna gorra de mig costat de Vedder). Volen ser ells mateixos, sense més, els de sempre, això de fa 30 anys. I... no ho aconsegueixen del tot, perquè tot ha canviat. Perquè ha canviat Seattle i ha canviat el món, perquè ha canviat la seva edat i els seus comptes corrents, però us repeteixo que el dissabte li ho hauríem perdonat tot.

Van sonar temazos com "Elderly woman behind the counter in a small town" i, com tots sabíem que anava a passar, van anar també generosos amb els temes del seu últim disc: "Dark Matter". Va sonar la cançó que dona nom a l'àlbum, i diversos temes més: "Scared of fear", "React",respond", "Wreckage"... Momentazo l'increïble solo de guitarra del "Even Flow"que es va marcar Mike McCready, que va demostrar estar en plena forma i va embogir al públic quan va tocar la meitat del tema amb la guitarra en el clatell.

En diversos moments de la nit Eddie Vedder es va dirigir al Sant Jordi en castellà, llegint d'una "xuleta" que tenia en l'escenari. Va confessar que les últimes setmanes havien estat dures per a ells, "hem sofert penúries i dolor", va dir en un castellà una mica pitjor que el que parla la meva neboda de 3 anys. Van arribar els bises, i Vedder es va quedar tot sol en l'escenari, ja sense gorra però ara amb barret, per a tocar, en pla íntim, "Just Breathe", i es va emocionar explicant, aquesta vegada en anglès, la greu afecció que ho va deixar diversos dies en un hospital, quan "no podia respirar, no diguem ja cantar".

El final va estar a l'altura de la resta del concert, d'un gran concert. Va sonar el "Alive" com una gran declaració d'intencions, i la catarsi si que va ser total amb desenes de milers de goles cantant amb Pearl Jam allò de "I'm still breathing, I'm still breathing, I'm alive". No va haver-hi trampes, i en els temps que corren, això sempre és d'agrair. Kurt Cobain va dir una vegada "Pearl Jam em resulten ofensius". Ho sento Kurt. Barcelona, dissabte, no va gens d'acord amb tu. Gràcies Pearl Jam.

RockFM